La Bisbal: El FITM triomfa mentre la deixadesa es fa estensora

Ahir va tancar la 13a edició del Festival Internacional del Terracotta Museu (fITM) de la Bisbal d’Empordà, i com no podia ser d’altra manera, la notícia oficial és un èxit absolut. Segons l’Ajuntament, que ja ens té acostumats a aquests «espectacles» de bones pràctiques i gestió eficient, el festival ha assolit xifres rotundes: 2.000 assistents en cinc nits i un «sold out» a la vetllada final amb 500 persones. Un triomf, sens dubte, per a una programació que, segons ells, és singular, paritària i eclèctica. I jo, com a veí de tota la vida, em pregunto si no estem confonent el concepte d’èxit amb el de simple realitat. Després de tot, els concerts sempre han tingut gent, oi? Que ara es vulgui vendre com una gestió municipal extraordinària, això ja és una altra història.

Quan el succés del FITM amaga una realitat menys glamurosa

Em sembla fantàstic que el fITM ompli el recinte i que la gent gaudeixi de la música. De fet, sempre ho han fet, fins i tot abans que l’Ajuntament hi posés el nas (i la cartera, que és el que més sembla importar). El que trobo exasperant és aquest autobombo incessant que ens vol fer creure que l’Ajuntament és el salvador de la cultura bisbalenca. Ens venen el festival com si fos una creació pròpia, quan en realitat és una iniciativa que ja funcionava i que ara es beneficia d’una publicitat institucional que, per cert, paguem tots amb els nostres impostos. És a dir, el que era una bona iniciativa local ara es transforma en una victòria del govern municipal. Quina gràcia!

I mentre ens delecten amb la «singularitat» del cartell, la «paritat» i l’»eclècticisme» del FITM –conceptes que, francament, sonen a paraules màgiques per vendre fum–, ens trobem amb els carrers plens de brutícia, les voreres trencades i els parcs sense manteniment. Sí, sí, heu llegit bé. Mentre celebrem que 2.000 persones gaudeixen de concerts –una xifra que tampoc és per tirar coets, siguem honestos–, la deixadesa del dia a dia campa per La Bisbal. És com si el consistori decidís que amb una bona festa cultural ja pot justificar la resta de la seva ineptitud. Això sí, no ens oblidem de les bones pràctiques, que aquest govern té molta mania de presumir-ne, encara que els escàndols de corrupció estiguin a l’ordre del dia a nivell estatal. Aquí, aparentment, tot és llis i brillant.

Pressupostos inflats i promeses ridícules: La rutina bisbalenca

No seria estrany que el pressupost del FITM hagi estat inflat per vendre’l com una fita monumental. Quantes d’aquestes propostes «eclèctiques» i «intergeneracionals» –the Pioneers, Fetus, Power Burkas, Joina, Cloe Riembau, Dame Area, Meli Perea, Muqawama, The Gramophone Allstars Big Band, i els DJs– realment requereixen els diners públics que s’hi han destinat, quan potser es podrien haver destinat a coses més urgents? Coses com, no sé, netejar la ciutat, arreglar els mobiliari urbà que sembla que ha patit un terratrèmol, o garantir que els serveis bàsics funcionen com cal. Però clar, això no dóna tants titulars com un «sold out» a un festival, per molt que la resta del poble s’enfonsi en la deixadesa.

Ens venen sopars a la fresca a preus populars i servei de bar com si fos una innovació, quan en realitat és el pa i la sal de qualsevol festival que es precïi. L’agraïment a col·laboradors locals com Ca la Pilar Dumingu o l’Agrupació Escolta Les Gavarres és lícit, però que no serveixi per amagar que l’organització principal, Indivendres i Bankrobber, ja tenia la seva estructura abans de la implicació municipal. Això sí, ara sembla que l’Ajuntament se’n porta tot el mèrit. Així funciona el negoci: un cop de talonari, un parell de photoshoots estratègics i voilà, tenim una gestió exemplar. Jo, com a veí, em quedo amb la meva «singularitat» de trobar escombres al carrer i la «paritat» de tenir una vorera trencada a cada cantonada. Segur que això és molt més «eclèctic» i «intergeneracional» del que ens volen vendre.