La Bisbal: El FITM i el «Manà» del Subvencionat

Ahir, la pau va tornar a envair els nostres carrers. No, no us penseu que havíem aconseguit cap pacte de govern o que el pressupost municipal s’havia omplert per art de màgia. No, la pau va arribar perquè el famós Festival Internacional del Terracotta Museu (fITM) de La Bisbal ha tancat la seva tretzena edició. Sí, 13 edicions, oi que fa que ens ho diuen? I què celebrem avui? L’èxit absolut, la participació rècord (sí, 500 ànimes valentament van desafiar la calor per veure una Big Band, que ja és dir) i la resposta entusiasta d’un públic que, suposem, s’ho va passar pipa amb 13 propostes musicals d’allò més «eclèctiques».

Quan la «Pluja» és l’Excusa Perfecta

L’organització, amb un balanç «molt positiu» (és clar, qui no en tindria amb el que ens costa a tots), ens revela que gairebé 2.000 persones han passat pel festival aquest juliol. Una xifra que, a banda de la «projecció» guanyada, ha mantingut el «compromís» amb una programació «singular, paritària i eclèctica». Ah, i no oblidem l’anècdota de la pluja. Sí, un cop es va haver de passar al Teatre Mundial. Imaginem-nos el desvari: els músics corrent amb els instruments, el públic mullant-se i l’Ajuntament ja pensant com vendre aquesta «adaptació» com un èxit de gestió davant l’adversitat. Una cosa així com «inversions en infraestructures efímeres per garantir la continuïtat cultural malgrat les inclemències meteorològiques».

El «Cartell Eclèctic» i les Promeses de «Preus Populars»

Aquest any el cartell prometia «llegendes vives del reggae» com The Pioneers, «punk folk de taverna» amb Fetus, o «rock lliure» de Power Burkas. I com no, la «resistència musical» de Muqawama, que ens fa pensar si el veritable objectiu era resistir el que costava l’entrada o la qualitat del so. La veritat és que, entre sopars a la fresca i serveis de bar a «preus populars» (parlem de 500 persones omplint el recinte, no d’un concert de barri), un s’esperaria alguna cosa més que el reiterat «èxit absolut». I encara sort que no hi han faltat els punxadiscos, part de l’»ADN del festival», per si de cas els concerts no acabaven d’enganxar.

La clau de tot aquest espectacle? Les «complicacions del territori» i el suport de Ca la Pilar Dumingu, l’Agrupament Escolta Les Gavarres i uns quants més. És a dir, qui paga el pato a la festa. Mentrestant, des de l’Ajuntament, que governen els mateixos que fan malabarismes amb els nostres diners, ens feliciten per «trencar la setmana per la meitat» amb concerts cada dimecres de juliol. Una fita revolucionària, vaja.

Ens conviden a seguir donant suport a propostes «eclèctiques i independents». Potser seria hora de donar suport a iniciatives que no depenguin tant de les subvencions municipals i que realment repercuteixin en la millora del nostre poble, més enllà de cinc nits de música que, per cert, sempre acaben amb el mateix titular triomfalista. Perquè, al final, la veritable «projecció» que ens agrada veure és la dels carrers nets, les voreres arreglades i un Ajuntament que es preocupi de les «bones pràctiques» a casa nostra, no només a l’escenari.