Les Voltes de La Bisbal: Un Projecte «Revolutionari» d’Un Milió d’Euros Per a Una Façana Despentinada

Ah, sí, l’estiu a La Bisbal. Aquest any, mentre els nostres estimats representants municipals (sí, els mateixos que ens prometen cels blaus i carrers sense herbes malignes) es refrescaven amb el suor de la reunió amb els propietaris de l’icònic edifici de Les Voltes, es forjava un projecte titànic. Un projecte que, segons ens han venut, canviarà el rumb del nostre patrimoni i de la nostra estètica urbana: la rehabilitació de la façana de Les Voltes. Impressionant, oi? Un veritable cop d’efecte que ens fa oblidar, per un moment, l’enèsim grafit que s’ha afegit a la col·lecció de l’Ajuntament Vell o els cables que semblen penjar-se com llàgrimes de pena de molts altres edificis públics.

Un Avantprojecte que Fa Neva: Un Milió d’Euros per a Una Façana?

Parlem d’un avantprojecte valorat en prop d’un milió d’euros. Sí, han llegit bé. Un milió. Per a una façana. O millor dit, per a la façana *principal*, perquè resulta que només aquesta part és «susceptible d’intervenció amb fons públics». Sembla que la resta de l’edifici, segons la lògica municipal, pot continuar la seva lenta agonia arquitectònica. Aquest govern, que presumeix de «bones pràctiques» mentre a nivell estatal els escàndols els persegueixen com a llops famolencs, ara ens presenta aquesta joia. Un projecte que, si arribés a bon port, costarà més de 400.000 euros, pagats, com no podia ser d’altra manera, íntegrament pel nostreAjuntament. Clar, perquè els propietaris, que són els amos de la pell de gallina que representa Les Voltes, només han de fer un gest: cedir l’ús de la façana a perpetuïtat. Un detall menor, vaja.

La Clàusula «Sorpresa»: Cessió d’Ús a Perpetuïtat

Perquè, veuen, l’Ajuntament no pot posar un euro si no té la cessió d’ús de la façana. Així que, després de molta reflexió i segurament molta broma interna, han decidit que la solució més «transparant i participativa» és demanar una cessió d’ús a perpetuïtat. Només per garantir que «es minimitzin possibles riscos jurídics o patrimonials». És a dir, que si d’aquí a cinquanta anys decidim que la façana s’ha de pintar de color fúcsia amb detalls de purpurina, la propietat actual (o els seus hereus) no hi tindran res a dir. I tot això, per tal que «la millora de la imatge de La Bisbal» sigui una realitat. No sé vostès, però jo, quan passo per davant de Les Voltes, el que veig són cables despenjats, pintura que es pela i alguna que altra obra d’art urbana no desitjada. Imagino que aquests són els mateixos que ens il·lustren sobre la importància del patrimoni mentre deixen que la nostra ciutat es degradi.

Compromís Col·lectiu o Excusa per a la Inacció?

L’alcalde, Òscar Aparicio, ho ha deixat clar a la reunió: «la col·laboració dels propietaris, facilitant la cessió d’ús, serà fonamental per desbloquejar la inversió». I afegeix que la rehabilitació «només serà realitat gràcies a l’esforç col·lectiu dels propietaris». És a dir, que si els propietaris no s’empassen la proposta de la cessió a perpetuïtat, la culpa serà seva. No de l’Ajuntament, que no pot (o no vol) trobar altres fórmules per preservar un element tan icònic. La veritable ironia és que ens parlen de compromís amb la preservació del patrimoni local, quan la deixadesa en altres espais públics és alarmant. Potser si aquest «esforç col·lectiu» també inclogués la neteja dels carrers, la reparació dels vorals i la desbrossada dels espais verds, estaríem parlant d’un veritable pla integral per a La Bisbal, i no d’una estratègia tan sols per «dignificar la imatge urbana». Perquè la veritable millora de la imatge de La Bisbal no depèn només de les façanes ben pintades, sinó de la sensació general de civisme i cura del nostre entorn. Cosa que, per cert, sembla que no està precisament en els seus prioritats.

En resum, un altre capítol d’aquest sainet municipal on les grans paraules i els projectes multimilionaris embolcallen una realitat més prosaica, i on la responsabilitat sembla que sempre recau en el ciutadà o en el propietari privat, mentre els diners públics es destinen a iniciatives que, per més nobles que siguin en teoria, ens fan dubtar de les veritables prioritats d’aquests gestors del nostre tresor.